les mans tremoloses
i un nínxol dins els braços
que et suspenien, que t’agombolaven
i els ulls entrellaçats
com l’heura esquerdant el marès
mentre sona una cançó
no hi ha al cel…
el teu pes era el món
nou mesos i un crit que s’escampà com la encesa de la teva primera mirada
el món d’una vida oberta a l’infinit
imprevisible
el pes
i fa catorze anys i tot és com ahir
i demà serà més, però sabem que sempre anem al menys
i ahir és com el baf a un mirall
…tantes estrelles
les imatges romanen canviants
mentre els records es disfressen i els dies es dissolen en llums minvants
i penso sempre, mirant el cel.
J. M. Vidal-Illanes © 2022
aïllat [...a recer de l'abisme] 